ull de peix

2009-05-31T05:00:00.001-07:00

M'agrada la força del vermell als textos... com és que des de petits ens l'associen a la correcció?

Deu ser per aquesta mateixa força...

I perquè no ens marcaven amb vermell allò que realment els agradava, els tocava, els feia somriure?

Bloquejat

2009-05-31T04:53:00.000-07:00

Com a adjectiu per al meu bloc he escollit... bloquejat.

Bloquejat perquè m'he dedicat, gairebé tot el semestre, a actualitzar seguint les instruccions del professor, m'agradessin les propostes o no, sense saber que qualsevol entrada espontània era igual de vàlida. Ho vaig descobrir fa tot just un mes i en ple cúmul de feina, sense massa temps per pararme a fer entrades treballades. Tot i així, s'ha intentat. I tot just aquest últim mes ha començat... el desbloqueig.

A mi m'agraden els colors! Perquè tot el semestre escrivint en negre?

El Experimento

2009-05-31T04:41:00.000-07:00

Una pel·lícula sobre els límits dels experimets científics i sobre el comportament dels humans en situacions extremes.

Em faig creus que aquest experiment es fes de debò i m'agradaria saber com va acabar. Diuen que les reaccions no van arribar a tals extrems però que es va haver de parar molt abans d'hora.

Trailer El Experimento

Conversa imaginària

2009-05-30T08:48:00.000-07:00

Conversa entre Charlie Rivel i Will Hunting, de la pel·licula El indomable Will Hunting.

(Charli Rivel amb Witzi, sols, en un escenari desert. Assagen l’espectacle d’aquesta nit, s’estrenen als Estats Units)

C- No, no, no, això no pot ser. No pots fer les dues coses alhora, Witzi. O subjectes el plat o mous la cadira, però si fas les dues coses no s’entén res. Espera un moment, aniré a veure si trobo algú per aquí fora a qui li faci il·lusió ajudar-nos en la funció d’aquesta nit.

(Charlie surt al passadís i veu un carret de la neteja davant la porta d’un dels balcons privilegiats del teatre. Truca a la porta)

Toc, toc.

(Des de l’interior:) Sí?

Charlie- Hola, sóc en Charlie Rivel, que puc passar un moment?
Will- Endavant.

(Charlie es troba amb un noi assegut a un dels seients de la primera fila del balcó, amb les cames arrepenjades a la barana)

C- Fent un descans?
W- Exacte. Aquests balcons són l’únic lloc on permeten fumar en tot el teatre. Ja et dic jo que amb calers fas el que vols, en aquest món.
C- Ni ho diguis.
W- Bé, a què deu un treballador de las neteja del teatre la visita inesperada del pallasso més aclamat a Europa? Preparat per conquistar el públic yankee?
C- Em pensava que vosaltres mateixos no us anomenàveu així.
W- Vosaltres bé ho feu, oi? No tinc el sentit patriòtic tant exasperat com per no poder riure’m de nosaltres mateixos. Ja t’he contestat, em podràs respondre ara tu la primera pregunta que t’he fet? La segona no m’interessa per a res.
C- Sí bé, tenim un problema amb un número per aquesta nit. En Witzi no pot aguantar el plat i anar fent moure la cadira alhora.. Bé, si erets aquí ja ho deus haver vist tot, oi?
W- Només he estat aquí el temps de fumar-me mitja cigarreta.
C- Bé, el cas és que et volia demanar si voldries subjectar el plat a l’actuació d’aquesta nit. El paper no és difícil i em sembla que ets l’únic que corre per aquí a part de nosaltres. A quina hora acabes el teu torn?
W- I qui li ha dit que hi vulgui participar? Que treballi de personal de neteja no vol dir que m’encanti fer el pallasso.
C- Jo no he dit que hi hagi cap relació. Evidentment pagaríem.
W- Els diners no m’importen. Per què doncs, hauria de voler sortir a fer el ridícul davant de tota una sala que es riu de mi?
C- Riuen amb vostè, no de vostè.
W- De debò que es creu aquesta bajanada?Riuen de les pallassades que fa, cau d’una cadira i plora perquè se li trenquen les cordes d’una guitarra. D’això en diu d’alguna altra manera que “fer el ridícul”?
C- Art. Jo tinc, i em sembla que vostè no en pot gaudir, la sort de treballar amb la meva passió. Riure una mica és essencial en aquesta vida, jove.
W- Ah sí? També treballava amb la seva passió quan va actuar davant públic nazi l’any 1944?
C- Com sap això?
W- Vostè no és l’únic que té una passió.
C- Quina és la seva?
W- Llegir, aprendre. Saber més.
C- Molt bé. I aprendre a riure no li interessa?
W- Per què? Per acabar en un circ sense un duro, sense casa i sense ningú?
C- Jo només estic parlant d’un número per aquesta nit.
W- No.
C- Potser és que no s’hi atreveix? Té por de fer el ridícul? De que ningú del públic pugui esboçar ni un somriure?
W- Me la pixen tots aquests petits burgesos i els seus somriures. Se’ls poden fotre al cul.
C- Molt bé, ja no puc perdre més temps. Suprimirem el número i ja està. No el molesto més, veig que ja ha acabat amb la cigarreta.
W- Passiu bé. (respon sense mirar-lo, amb els ulls fixos a l’escenari).

(Charlie torna a l’escenari i gesticula amb Witzi quan els interromp una veu des d’un dels balcons del públic):

W- De debò que suprimireu el número de la cadira amb el plat?
C- No tenim manera de fer-lo.
W- És el millor número de la funció.
C- I tu com ho saps?
W- Ja porten tres dies assajant a Chicago.
C- A veure nano, no tenim gaire temps per perdre. Vols participar o no vols participar?
W- El meu torn acaba a les quatre.
C- Però si són tres quarts de sis!
W- En realitat no només els mirava mentre fumava cigarrets.

Aqueta pràctica consistia en pensar-se un personatge i ajuntar-se amb una altra persona, que et deia el seu i construir una conversa imaginària. Jo vaig proposar Charlie Rivel i la Lluïsa Will Hunting. Per veure la seva conversa imaginària accediu al seu bloc: www.lluisaoller.blogspot.es

2009-05-25T00:05:00.000-07:00

La Teta Asustada

La Teta asustada és una malaltia que es transmet a través de la llet materna, de mares violades a fills, i els deixa en un estat d'ànima en pena.

Aquesta pel·lícula, mitjançant la seva protagonista, respira por i tragèdia, amb una petita escletxa d'esperança. La relació entre Fausta i la seva mare, que només parlen cantant en quítxua, és el que et fa entrar de sobte a la història.

La patata té un simbolisme latent durant tota la pel·lícula. Des de la resistència de Fausta a que ningú li faci mai el que van fer a la seva mare, a la flor de la patatera que li regala el jardiner.

El que m'ha sobtat més és que durant la pel·lícula, sobretot al principi, es parla tota l'estona dels anys del terrorisme, però no s'anomena mai Sendero Luminoso. Des de l'empresonament del seu líder el 1992, només ha perpetrat alguns actes esporàdics. Com és que no se l'anomena? Veure aquesta pel·lícula m'ha fet preguntar com es deu tractar tot aquest tema a Perú. Se'n parla als mitjans? a les escoles? Entre la gent?

Veure tráiler de La Teta Asustada.

Dirigida per Claudia Llosa, aquesta pel·lícula peruana s'ha estrenat aquest any i ha aconsenguit un Ós d'Or del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

2009-05-20T04:58:00.000-07:00

Charlie Rivel

Nascut (perquè en aquell moment el circ dels seus pares passava per allí) a Cubelles. Poca cosa se'n sap de la seva manera de ser fora els escenaris, però veient-lo actuar desprèn tendresa. I somriures, és clar, si no no hauria estat tant bo, un dels millors, en allò que feia: provocar el riure.

L'única consigna rebuda per escollir el personatge per aquesta pràctica i la següent, va ser justament aquesta: escull un personatge. Pot ser el que tu vulguis, polític, històric, cinematogràfic... i jo vaig escollir aquest, Josep Andreu Lassarre, Charlie Rivel. Després em van explicar en què consistia la pràctica i resulta que no en sé gairebé res, del seu caràcter fora dels escenaris. Sé que els seus pares ja vivien a un circ, que des dels tres anys Josep Andreu ja feia números amb els seus germans i que el nom artístic de Charlie és en homenatge a Chals Chaplin. No sortia mai a l'escenari sense la seva perruca, el vestit vermell ajustat fins als peus i com a gran arsenal per fer riure tenia una cadira i una guitarra. Però de la seva personalitat, l'únic que sé és el que veig quan surt a l'escenari.

Així que tant per contestar les preguntes que no sàpiga com per fer la conversa, em guiaré pel personatge de Charlie Rivel a la pel·lícula de El Pallasso i el Führer, una pel·lícula catalana d'Eduard Cortés on es reflecteix una mica més la intimitat de Josep Andreu.

perquè m'hi sento identificat?

Els meus pares han ajudat a encendre la curiositat per aquest personatge. En els meus primers records de la sala de casa meva ja hi apareix aquella escultureta petita d'un pallasso mig calb amb un vestit lila (ja sé que en relaitat era vermella, però la de casa meva és lila, sí!) ben ajustat. I sempre m'han explicat: era un dels millors pallassos del món!

No l'he escollit perquè m'hi senti identificada. A part de compartir el seu cognom, en poca cosa m'assemblo a ell. Potser en que sóc una persona sèria que em transformo quan faig comèdia o quan faig... EL PALLASSO.

Suposo que comparteixo amb ell la idea de treballar d'una cosa que em motivi molt i que estigui molt a gust fent-la, tot i que em sembla que ell va saber triar millor el camí, o almenys la va encertar més que jo.

valors positius:

Es dedica al que per mi és un dels oficis més admirables del món. I a més, era realment boníssim. En els seus espectacles poques vegades prenia el protagonisme la paraula, així que per mitjà de la mímica i les onomatopeies podia arribar a tots els públics. La capacitat d'adoptar personatges només amb el seu cos (com Carlotta Rivello) és impressionant.

Se n'explica una anècdota que em demostra fins a quin punt Charlie Rivel coneixia la naturalesa dels nens i la tendresa que desprenia. No n'he trobat imatges, així que l'explico: Quan Rivel acabava de sortir a l'escenari per començar una actuació, un nen molt petit entre el públic que segurament veia per primera vegada un pallasso, va arrancar a plorar desconsoladament. El nen no parava i Charlie no veia el moment de començar, així que es va apropar al nen per mirar de consolar-lo. Però en veure que s'acostava, la criatura encara es va espantar més i va començar a xisclar i plorar desesperadament. Charlie Rivel no sabia com podia fer que deixés de plorar sense espantar-lo, així que es va dirigir cap al centre de l'escenari i es va posar a fer veure que plorava deconsoladament ell també. En veure que el pallasso també plorava com ell, el xiquet va anar passant a somicar fins que va callar. Llavors, Rivel se li va tornar a acostar i davant la sorpresa de tothom, el petit es va treure el xumet i li va posar a la boca. Charli Rivel el va acceptar amb una rialla. (aquest xumet es conserva al Museu Charlie Rivel de Cubelles).

defectes

(parlo del personantge de la pel·lícula, ja que no coneixo suficient l'autèntic!)

Per mi, no negar-se a actuar davant el Führer pot ser covard, tot i que sé que, jugant-s'hi la vida, jo hauria fet el mateix. Acabar com més ràpid millor i marxar d'allí per no tornar-hi mai més.

si m'introduïs a la història, qui seria?

Per manera d'actuar davant la situació, en Charlie Rivel, segur. Quan hagu´s exauit tota possibilitat d'escapar o anul·lar les actuacions, intentaria acabar amb tot allò tan ràpid com fos possible per salvar el meus (la família també era retinguda a Berlín) i a mi, intentant no comprometre a ningú i dissipar els meus companys pallassos de jugar-se el coll.

Què ha aportat a la humanitat?

Molts somriures, rialles i carcajades! (L'essència de l'alegria)

La comunicació sense paraules. Tothom en aquest món riu (ni que sigui una miqueta).

Què es mereix?

Que es recopilin totes les pel·lícules personals d'espectadors per poder-les restaurar i digitalitzar per seguir perpetuant el seu art. Perquè les noves generacions en puguin seguir gaudint.

Ser recordat com un dels millors.

Voleu RIURE una mica? (vídeo del número a la mitja part d'Eurovisión de 1973)

Batman per una inexperta

2009-05-03T10:56:00.000-07:00

El tema d’aquesta setmana era fer un anàlisi d’un súperheroi. A mi aquest gènere no em motiva gens (quan dic gens, vull dir que no m‘he llegit un sol còmic de súperherois en tota la vida, ni tan sols he vist les sèries i pel·lícules d’Spiderman, Batman, Superman, l’Increïble Hulk o Els Quatre fantàstics, ni cap de totes les altres que hauran adaptat al cinema). Així que es podria dir que la meva cultura sobre superherois és gairebé nul·la.

Com que si em posés a buscar informació, l’únic que faria és vomitar part de tot el que he processat d’anàlisis i reflexions d’altres persones, oferiré l’únic punt de vista que em veig capaç d’aportar: anàlisi de l’estètica d’un superheroi (fet per una persona que no en té ni idea).

I el súperheroi que he triat és Batman, perquè dels que he anomenat (gairebé tots els que conec) és del que en tinc menys informació. No sé si quan es treu la disfressa (se la treu alguna vegada?) és una persona corrent, no sé si té feina o família, no sé si té súperpoders ni quins són, i ni tan sols estic segura de que sigui “bo” (vaja, que pretengui salvar el món), tot i que sospito que sí perquè al posar superhéroes al Google m’ha aparegut en bastants fotografies. L’única cosa que sé d’ell és que té un fidel acompanyant que es diu Robin, i que està molt relacionat amb els ratpenats, que són per ell com una mena de símbol. Així que cap seguidor de Batman se m’enfadi, és un anàlisi totalment subjectiu i sense cap base documental.

Així doncs, de bones a primeres i veient la pinta que fa, no sembla pas un súperheroi, jo més aviat el pintaria com el dolent de la pel·lícula. On s’ha vist un superheroi que vesteixi tot de negre i gris? No són els colors que transmetin l’esperança al món, que diguem. El creador de Superman almenys va triar colors molt més brillants. Suposo que la vestimenta vol recordar a un ratpenat. Negre, pelut i petit, viu en coves i en els llocs més tenebrosos que poden passar per una ment infantil. No és un animal precisament alegre per identificar-s’hi.

Centrem-nos en la caputxa: a no ser que Batman es transformi en un ratpenat quan li toqui la llum (això m’explicaria moltes coses), aquesta identificació tan bèstia de les dues orelles i la cara tapada fins la boca em sembla molt exagerada, i més amb un animal que té fama de tant lúgubre, cosa que em porta a pensar que el caràcter de qui s’amaga sota la disfressa no deu ser ni massa alegre, ni massa amant de l’aire lliure i la companyia. D’altra banda que dugui gairebé tota la cara tapada deu correspondre a la necessitat del superheroi d’amagar la seva identitat. Per seguir portant una vida “normal” quan no està de servei? No me’n fa la pinta. Potser m’encaixaria més que s’hagués d’amagar d’algú o d’alguna cosa del seu passat.

Els únics tocs de color de la disfressa són el fons de la insígnia que porta al pit i el cinturó, tots dos grocs o daurats. El primer em fa pensar un cop més en l’exagerada importància que es dóna la insígnia (i identificació) del ratpenat. Al cinturó... no li veig massa utilitat a no ser que amagui armes secretes. La part de baix de la disfressa són unes malles grises (les malles no cauen!) i per si fos poc, ja van subjectades amb els típics calçotets per sobre dels pantalons que ens indiquen que es tracta d’un superheroi (qui devia ser el primer atrevit que va dotar d’aquesta magnífica combinació la seva creació?).

El calçat són unes botes negres semblants a les dels militars, adequades pels salts i bots que imagino que li deuen tocar fer a cada historieta. El que em té més intrigada: la capa. Batman vola? Si és així ja ho tinc tot aclarit (tot i que, esparracada d’aquesta manera, ens segueix conduint a la imatge de ratpenat). Si no és així, no entenc la seva utilitat, ja que molta pinta d’abrigar no té. Suposem que Batman deu volar!

De Batman de moment no sabem ni si és atractiu, ni si té algunes cicatrius a la cara que amaga amb la caputxa, ni si té una mirada dolça o el color del seus cabells. Ni tan sols podríem identificar-lo per les mans (deu tenir mans de pianista? O ben molsudetes?) perquè les porta cobertes amb guants. L’única part que queda al descobert és la boca, cosa que em fa pensar que aquest bon home té moltes coses a dir, i que els diàlegs són importants en la seva història. L’única cos que sabem fel físic de Batman és que està molt musculat (característica ineludible per la majoria de superherois), que indica que s’ha de valer del seu propi cos per a la lluita.

Seria divertit que algun seguidor de la sèrie que tingui totes les claus per a resoldre les meves preguntes i dubtes, me les expliqués i em digués en què he encertat (si és que n’he encertat alguna) i on me n’he anat totalment de l’olla.

En definitiva, que tot i l’aire de misteri que se’n desprèn, no és la imatge que em vindria al cap d’algú que vol salvar la humanitat. Potser en aquesta mateixa idea rau el seu èxit.

El ritual del cuinar (i del menjar!)

2009-05-03T02:44:00.000-07:00

Com que he nascut al costat del Mediterrani, des de petita m’ha estat inculcada la importància del menjar. QUÈ i sobretot COM es menja. Diuen que la dieta mediterrània és de les més sanes del món (segurament s’hauran deixat moltes dietes d’altres regions del món pel camí), sigui com sigui, jo només puc corroborar-ho en el meu cas.

Com es cuina, s’acompanya, es presenta el menjar i qui seu a taula, són qüestions cabdals a casa meva cada vegada que celebrem alguna cosa. Em pregunto: deu ser estesa a tot el món aquesta costum de celebrar-ho tot al voltant d’una taula? Faig un repàs dels últims esdeveniments de la meva família i no en recordo ni una celebració que no hagi passat per la taula. L’embaràs del meu germà i la seva xicota ens el van comunicar a casa seva on tothom estàvem convidats a un berenar (que va resultar portar “sorpresa”). Les oposicions de la meva germana, el bon resultat de la operació del meu pare, la marxa d’Erasmus de la meva cosina, tots els aniversaris... És més, la reunió familiar (i quan dic familiar aquí sí que em refereixo a avis, tiets i cosins) setmanal a casa la meva àvia sempre es fa els dissabtes a l’hora de berenar (una hora molt flexible, però tothom intenta passar en una hora o altra).

Havia pensat en dos llibres i una pel·lícula que m’ajudaran a il·lustrar molt bé aquesta dimensió que a vegades prenen els aliments per a ells sols, ja no només per qui t’acompanya a assaborir-los. Un és Chocolat, de Johanne Harris, que et fa entrar en tot un món d’olors i gustos de la xocolata durant gairebé tot el llibre. La botiga de bombons que Vianne estableix a un petit poble francès és capaç de destarotar tot el poble. El capellà i les beates del poble veuen el desig, el plaer i la sensualitat que desperten les xocolatines de Vianne com una reencarnació del diable, que farà perdre els bons costums cristians als vilatans. Les relacions que Vianne estableix amb els seus clients són molt especials, i sovint aquests canalitzen les seves pors, il·lusions o fracassos en la xocolata que prenen cap a casa.

L’altre llibre que ajuda a fer-se càrrec dels rituals que se seguien a l’hora de cuinar (sobretot en ocasions especial) en temps de les nostres àvies, quan encara no hi havia ni congelats ni microones, és Cómo agua para chocolate, de Laura Esquivel. En un petit poble de Mèxic, Tita es veu privada de casar-se amb l’home que estima per ser la filla petita de la família i seguir amb la tradició que aquesta és qui es queda soltera a cuidar els pares. Finalment és Rosaura, germana de Tita, qui es casa amb Pedro. Sota la tirania de la mare, cap de família i l’enveja incontrolable de Rosaura, que veu davant els seus nassos l’amor de Pedro i Tita, la germana petita és postergada a la cuina per mantenir-la allunyada del noi. Allí, i al costat de la cuinera de la casa, aprendrà tots els secrets de la cuina i com transmetre sensacions a través dels seus plats. Les seves llàgrimes sobre els pastís de boda de la seva germana provocaran una pena infinita a tot convidat que el provi, o les perdius amb rosa desfermaran una passió orgàsmica a tot aquell que es posi a la boca més de 3 cullerades. Bé, sóc conscient que aquest llibre aporta una forta dosi de fantasia al poders dels aliments, però no deixa de fer-nos reflexionar sobre tots aquells remeis i remeiets que sabien les àvies i les expertes en herbes, i que s’han anat perdent amb el temps.

La pel·lícula (encara que els dos llibres anteriors també tenen la seva versió cinematogràfica) és la de Un Toque de canela, una producció grega ambientada als anys cinquanta en que el protagonista, un home grec criat a Istambul, es veu obligat a tornar a la seva terra natal i a fer un viatge enrere en els seus records. Quan Fanis era petit, es passava les tardes a la botiga d’espècies del seu avi, qui li va ensenyar tot el seu art culinari i l’ús de les espècies per a cada moment. Hi ha una part de la pel·lícula que reflexa molt bé el que explicava abans del que es cuina i com es cuina, i és en les escenes en que Fanis és petit i s’esmuny a la cuina de casa seva (territori de dones en aquell moment), en la preparació d’un tiberi familiar. Els consells que es donen les unes a les altres, la competència als fogons i la tia que pensa morir-se amb el secret de les mandonguilles sota el braç, deixen bocabadat en Fanis, però també a tot espectador. Fanis té un tal·lent extraordinari per la cuina però a la Grècia dels 50 ningú veu bé que un baró es tanqui i es passi hores sobre els fogons.

Em quedo bocabadada (algun dia ho hauré de comprovar) quan qui viatja a Anglaterra o Alemanya m’explica que el dinar allí consisteix en un sandvitx de pa de motlle (de motlle? No podria ser almenys un entrepà com déu mana?), o una crep, o unes patates fregides... que es mengen, sovint, tot caminant. També quan el primer que em comenta gairebé tothom és el poc elaborat (bé, de fet la paraula acostuma a ser horrible, però jo no ho he tastat) que és el menjar, fins i tot el que cuinen a casa. Partint d’aquí sempre pregunto el mateix: no serà que està condimentat diferent, o que no hi estem acostumats? I la resposta sempre és negativa. Els aliments són gairebé els mateixos, exceptuant les salses, “el que passa és que gairebé no cuinen!” Davant aquesta resposta, l’única cosa que em queda per pensar és que no donen al menjar la mateixa importància que li donem aquí. Seure al voltant d’una taula per dinar o sopar, i a més fer-ho tots junts, no deu ser tant sagrat en una família anglesa com ho és a la meva (si no passes per casa en tota la tarda no hi fa res, mentre et presentis a sopar). D’aquesta manera també em pregunto: si a algú acostumat a la dieta anglesa li planto un dinar que faci caure de cul a terra, ho valorarà igual que algú que ha crescut amb la dieta mediterrània?

Veient la tendència de la societat davant aquest tema (triomfen els fastfood, i a veure quants joves de 20 anys trobes que et sàpiguen fer un guisat com déu mana), accepto desilusionada, que les generacions que anem arribant a adults cada cop sabem menys de l’art de la cuina. Als Estats Units ja s’estan construint pisos sense fogons, només amb un gran congelador i un microones ben potent. Aquí encara som lluny d’arribar a aquests extrems, però com a habitant d’un pis d’estudiants i visitant freqüent d’uns quants altres, constato que la Sirena fa estralls.

Espero que aquesta tendència només sigui dels primers anys de joventut, ara que no tenim temps per cuinar i que potser no és cap prioritat, però que quan ens trobem una mica més establerts i establertes, ens haguem independitzat, trobem el momentet per fullejar llibres de cuina i fer aquella típica trucada a casa: “papes, com es feia aquell plat d’albergínia amb...?”

Foto exteta de: fassers5b10.blogspot.com/

2009-04-09T10:16:00.000-07:00

no hi ha sol.

gota rere gota

i jo somric.

El que havia de ser una acampada a l'aire lliure s'ha convertit en una tancada en un poble desert.

Tant millor. Sense massa cosa a fer a la gent li agafa per parlar.
I t'adones que les amigues de cada setmana, de tota la vida, tenen moltes coses noves per dir.

Vals con Bashir

2009-03-31T10:33:00.000-07:00

Vals con Bashir és una pel·lícula d’Ari Folman, una coproducció d’Israel, Alemanya i França que es va presentar a Cannes. Explica la història d’un israelià de mitjana edat, que mira una foto on surt vestit de militar, vint anys enrere, i no es reconeix. Parlant amb un amic s’adona que ha esborrat de la seva memòria un període de temps en que ell va ser a Sabra i Shatila, els camps de refugiats palestins al Líban. La pel·lícula narra tot el procés del protagonista per recordar els fets i la constatació que va presenciar la massacre que es va dur a terme en aquests camps el 1982.

No miro pel·lícules d’animació gairebé mai, així que no sé gairebé res del gènere. El que sí que puc dir és que aquesta pel·lícula cobra mil vegades més força en animació que si hagués estat feta per actors. Ari Folman aconsegueix que sentis veritable tensió, el pit oprimit, en seqüències com la de les bombes quan cauen lentament sobre la població civil, en total silenci. Només apareixen llumetes de colors flotant en l’aire, però l’espectador es queda paralitzat.

Em va impactar la fredor dels personatges que ha construït Folman, el tractament que donen a uns fets que veuen molt lluny i dels quals es consideren (la major part) espectadors, però que alhora donen força al relat. En la major part de la pel·lícula no hi surt cap imatge sagnant. No obstant, i molt abans que surtin les imatges finals, on s’explica el que realment va passar, l’espectador es fa càrrec de la dimensió del que s’està explicant.

Ari Folman explicava que el govern israelià ha ajudat a impulsar la pel·lícula per a tot el món, i que això el commovia i demostrava que la realitat al seu país és plural. Tot i així, a la pel·lícula s’explica, al final, que no van ser els israelians qui van perpetrar la massacre sinó una milícia cristiano-falangista libanesa. Havien acordat amb el govern d’Israel que mentre que l’exèrcit israelià controlaria el perímetre dels dos camps, la milícia hi entraria i buscaria els membres de la OLP, que llavors era una organització terrorista. El govern israelià en va ser còmplice, però no l’autor material (si és que en aquests casos valen les matisacions). Em sembla que l’interès del govern israelià en la difusió d’aquest film respon més a la voluntat de netejar la seva imatge que a la d’un pas per a la reconciliació i reconeixement dels seus actes. La seva política ho demostra.

Encara tinc la pel·lícula recent, i masses coses que em ballen pel cap i no sé com explicar. Simplement m’ha impressionat, i molt, i recomano a tothom que la vegi. Potser d’aquí unes setmanes la torno a veure i intento explicar-me una mica millor.

El trailer de la pel·lícula

cultura al Perú

2009-03-30T09:45:00.000-07:00

Se’m fa molt difícil parlar de la cultura d’una país on només he estat vint dies. Mirant fotos intentaré recordar coses que vaig aprendre o que em van cridar l’atenció, però m’excuso per avançat si explico alguna cosa sense el màxim rigor, no oblidem que parlo d’idees i impressions, i a més, de fa tres anys. Se’m fa impossible parlar amb un mínim d’ordre sense situar cada cosa al seu espai, així que per estructurar millor el text em basaré en els llocs que vam anar visitant. Allá vamos:

Perú és un país amb uns contrasts paisatgístics al·lucinants. En 20 dies vam recórrer part dels Andes, dos deserts, bona part de la costa i un trosset de selva. Només hagués canviat les poques oportunitats d’interacció amb els peruans. Els meus pares i l’altra parella que venia amb nosaltres van muntar tot el viatge assessorats per una agència de viatges d’allí. En van quedar tant contents que des de llavors han intentat fer-ho sempre així (quan per l’idioma s’ha pogut...). Segur que coneixen el país moltíssim millor que qualsevol agència d’aquí.

Lima: la capital. Diuen que segons quines zones arriben al nivell dels barris amb més delinqüència de Caracas o México DF. El taxista que ens va apropar al centre des de l’aeroport ens ho va confirmar. El viatge el vam fer amb els meus pares, els pares d’una amiga i l’amiga, i no ho vam comprovar, ja que ens vam hostatjar en un “barri de classe mitjana i segur” (hi ha una classe mitja representativa al Perú?), o això ens van dir des de l’agència. Des del primer vam constatar que la panza de burra (smog que fa que el cel de Lima sempre estigui cobert per núvols grisos i boirina) constitueix una veritable problema, no només ambiental sinó en el caràcter dels habitants de la capital. Quants dies passen sense veure el sol? Per a sis mediterranis l’aixafament era manifest.

Un dels dies, passejant, ens vam trobar amb una fira gastronòmica del Perú. Vam dinar-hi i vam provar tot allò que no sabíem què era o no havíem vist mai. Tothom ens va identificar com a guiris a la primera, però tant venedors com compradors ens anaven explicant què era cada cosa que miràvem. A Perú el peix és una de les bases de la dieta, almenys a les zones més properes a la costa. El cuinen de totes maneres, però el que no havíem provat mai era el ceviche. Deliciós! Si ho recordo bé és com peix marinat i amb ceba, tot i que em sembla que es pot fer ceviche d’altres coses. També vam prendre un Pisco Sour, (i repetiríem al llarg de tot el viatge) la beguda nacional diuen, feta de pisco (un aiguardent a partir de raïm originari de la zona de Pisco, la capital d’Ica). Per a fer aquest combinat al pisco s’hi barreja suc de llimona, xarop de goma, dues gotes d’Amargo d’Angostura i clara d’ou. Els xilens també se n’han apoderat com a beguda nacional però els peruans segueixen reclamant-ne els seus orígens, tot i que el combinat no es prepara exactament iguanl ni amb els mateixos ingredients. Pisco va patir un terratrèmol desastrós el 2007, que va deixar a ciutat gairebé en ruïnes, i la població de la zona va acudir en massa a la capital (els que hi van poder arribar). Actualment encara no s’han refet del desastre. He trobat aquest blog del Periódico que en parla.

També a Lima, i també per casualitat, ens vam trobar amb la fira d’artesania popular del barri de Miraflores. Els vestits de colors dels venedors i venedores, que seguien fabricant artesania a la mateixa plaça, fets d’un teixit molt típic de la zona andina, contrastava amb la roba fosca i característica de qualsevol gran ciutat, texans, dessuadores i abrics llargs (vaja i també la nostra és clar). Els habitants de la capital consideren els artesans que baixen dels seus pobles un cop a la setmana com d’un altre món, i de fet, poca cosa tenen en comú. Ho vam descobrir més tard.

D'aquesta ciutat em va cridar molt l’atenció el Parque del Amor, que tenia una semblança impressionant al Parc Güell (que no sé quin va ser primer), només que entre tessel·les hi havia missatges d’amor i versos de poetes peruans (vaja, o això vaig suposar!). S’acostaven eleccions, i molts murs tenien eslògans polítics amb lletres de colors de grans dimensions pintades sobre blanc. No tots són cartells de paper, en campanya electoral. (foto extreta de http://www.panoramio.com)

Dos dies més tard agafàvem un autobús cap al mateix Pisco i la regió d’Ica. A prop vam anar a passar una nit a Huacachina , un oasi al mig d’un desert d’arena (sí, et col·loquen allí al mig i et treuen una bena dels ulls i juraries que ets al Sàhara), ple d’antigues cases colonials, que avui en dia és un destí molt concorregut per al turisme interior. D’allí ens vam dirigir a les Islas Balestas i després cap a la regió de Nazca, on hi ha el desert de la Pampa de Nazca amb unes misterioses línies traçades a la terra que conformen jeroglífics. Encara ningú s‘explica com s’han pogut fer i conservar-se durant dos mil anys. Entre teories d’extraterrestres i altres explicacions vàries, la que es dóna per vàlida de moment és que les van realitzar els pobladors nazcas del desert entre l’any 200 a.C. i el 700, amb uns càlculs desconeguts, i de tan gran dimensió perquè eren una ofrena als déus, que miraven des de l’aire. Actualment el desert està desert i ben desert, no hi viu ningú. Al museu regional d’Ica s’exposen les mòmies que s’hi van trobar, amb els ulls i la boca cosits. No sé què passaria a Espanya si un museu les exposés d’aquesta manera. Fan impressió, però res més (foto extreta de www.vagoneta.net)

Arequipa, al peu del volcà Misti, al sud el país. Arequipa és la segona ciutat més gran del Perú i tenen una rivalitat semblant a la de Madrid-Barcelona. Perú ha tingut una concentració de poder a la capital que deixava sense opcions de decisió de cap mena a la resta de províncies. El president Alan Garcia va fer una reforma el 2007 per acabar amb aquesta situació. La gent amb qui vam parlar a Arequipa era molt més accessible, donava molta més conversa que a Lima. Tenia aquell aire de ciutat petita (petita per Amèrica Llatina) i els seus habitants un caminar més reposat. La gastronomia arequipenya és coneguda a tot el país, i com característica essencial tenen l’ají mòlt com a principal condiment (picant, picant).

Quan ens vam endinsar cap a la regió andina, al la Vall del Colca, el paisatge va canviar i els rostres també. La pell dels habitants dels pobles dels Andes era més fosca i més maltractada pel sol de les altures i el vent glaçat. Dones amb fills de 5 anys, als ulls dels visitants n’aparentaven 50. La majoria només parlaven quítxua o, si entenien l’espanyol, preferien no parlar amb els turistes més que per pactar el preu del que venien. Eren comunitats que només volien contacte amb els estrangers per a fer negocis, i en certa manera els entenc, perquè al llarg de dia devien passar autobusos i jeeps a cada hora, i, malauradament, contacte tant continuat amb el turisme acostuma a produir canvis en aquestes comunitats, raó per la qual vaig pensar que es mantenien tant al marge de nosaltres. No obstant, a cada grup de taules amb objectes artesanals que anaven apareixent als miradors que hi havia al costat de la carretera, hi havia nens molt petits vestits amb el vestit tradicional andí, amb una llama al seu costat, que posava per les fotos a canvi d’una moneda. Això em va provocar sentiments molt contradictoris, perquè aquesta família tenia el seu fill “treballant” per obtenir unes monedes dels turistes enlloc de portar-lo a l’escola, però jo no era ni sóc ningú per jutjar la seva decisió, i més sense tenir cap coneixement de la seva vida ni situació familiar. Era una zona de pobresa i autosubsistència, tret dels calers de més que feien venent artesania las turistes. Fins a quin punt el turisme és bo per a un país? Dóna riquesa però també desestructura comunitats i tradicions. Encara no he trobat la resposta.

Allí vam entrar en contacte amb la fulla de coca. La fulla de coca es fa servir per donar energia sobretot als Andes, on l’altura fa que el respirar es faci molt més feixuc (per als que no hi estem acostumats), i dóna forces i vitalitat als habitants de la zona. Es pot prendre mastegant-la (a mi el gust no em va agradar gaire) o en infusió: el mate de coca, encara que també en fan caramels. De tota la polèmica que hi ha hagut no en sé gaire, només que la majoria d’habitants de la regió li’n dónen aquest ús, però que uns pocs es dediquen a transformar-la en cocaïna, i Perú s’està situant entre els principals exportadors de cocaïna a nivell mundial. Tot i així la fulla de coca té un gran valor ritual per als habitants dels Andes. Per saber-ne una mica més, vaig trobar aquest blog.

Més tard, quan vam arribar a Puno, ciutat al costat del llac Titicaca. Dins el llac hi ha unes illes flotants fetes de totora, on fins fa pocs anys encara hi habitaven les famílies. Actualment aquestes famílies viuen a la ciutat de Puno, en pisos, i es desplacen cada matí, vestits amb les robes tradicionals, a la seva illa (cada illa té una extensió d’entre 40 i 80 metres i hi ha les cabanes de 3 o 4 famílies) on planten els tenderetes amb artesania i actuen com si visquessin allí (cuinen, ensenyen les cases per dins, etc). Curiós. Quines situacions més estranyes que propicia el turisme. Està clar que jo faria el mateix.

En aquesta regió, es troba l’altra llengua cooficial del Perú, a més del qítxua o l’espanyol: l’aimara, que es parla en aquesta zona que limita amb Bolívia (el Titicaca és compartit). Les cabanes, els llits, part del mobiliari i les barques amb què es desplacen (autèntiques obres d’art) també són fets d’aquest material.

Tant parlar de l’artesania i encara no havia explicat que en l’artesania de Perú hi dominen clarament els teixits (de llana de llama, és clar) i la ceràmica, tot decorat amb figures o sanefes angulars i de colors molt vius.

Bé, no es pot parlar del Perú sense parlar dels Inques, un Imperi molt poderós que va habitar en les seves terres abans de l’arribada dels espanyols, que van acabar amb tot. En el moment de màxima esplendor, l’Imperi va abarcar territoris de l’actual Colòmbia, Equador, Bolívia, Xile, Argenitna i Perú. La llengua qítxua té els seus orígens en els inques, i moltes de les tradicions més ancestrals dels peruans provenen d’aquests temps, com per exemple la fulla de coca, sagrada per als inques. Per saber-ne més, perquè si no no acabaríem:

http://es.wikipedia.org/wiki/Imperio_inca

Una de les creències més antigues i arrelades de la cultura peruana, sobretot a la zona andina, és la de la figura del Pachmama i el Pachapapa. El terme pacha en aimara i quítxua significa terra, i mama fa referència a la figura maternal. Pachamama doncs, és la divinitat de la Terra en el seu sentit més ampli i general, no només el del terra geològica, sinó també de la naturalesa i tot el que ens envolta. La Pachamama és una divinitat protectora i fèrtil, i el seu culte es concentra a la part central dels Andes a Amèrica Llatina, habitat sobretot per pobles dedicats a la ramaderia a la regió de la Puna. Abans, els pastors li feien ofrenes, sobretot la simbòlica fulla de coca. Més tard, amb l’arribada dels espanyols i la imposició de la religió catòlica, la Pachamama es va identificar en la Verge Maria, i en la devoció a la litúrgia cristiana si amagava el culte perseguit als déus indígenes. A més, també trobem el déu Inti, que en quítxua significa sol. Aquesta divinitat encarna la masculinitat formant una dualitat amb la Pachamama, ja que és l’energia que fa que tot flueixi, el sol que fa créixer els conreus. Més tard, el déu Inti va acabar fusionant-se amb un déu que no tenia nom, el de la creació del món, que es va anomenar en quítxua Apu Qun Tiqsi Wiraqucha, conegut també amb el nom simplificat i més adaptat al espanyol de Viracocha.

El final del viatge va ser a la selva. De la cultura no sé massa bé què dir-ne, ja que a la selva no hi viu massa gent. És clar que a la selva del Perú encara hi ha zones que no s’han investigat mai, i se sap que hi ha tribus que s’amaguen i no han estat mai vistes, però jo no hi vaig tenir contacte. El que sí que puc explicar és que a la selva ens vam allotjar a un alberg al costat del llac Sandoval, i que estava construït amb la intenció de causar el menor impacte possible. Tant ens hi allotjàvem turistes com joves científics que estaven estudiant algunes espècies. S’hi menjaven productes del temps i la major part extrets de la selva o d’un petit hort al costat de l’alberg. Era l’únic allotjament permès a la zona. Això és el que ens van explicar, però jo vaig veure que els usuaris principals eren els turistes. La zona que nosaltres vam visitar era la del costat del riu Madre de Dios, a prop de Puerto Maldonado. El guia ens va explicar que gairebé tots els visitants de la selva érem estrangers, que la gent del país no hi tenia gens de tirada. Jo em pensava que era per la proximitat i que per tant no els semblava exòtic com a nosaltres, i perquè segur que el volum de peruans que podien permetre’s el turisme interior era un tant per cent molt baix de la població. Però el noi ens va explicar que a més, el govern destinava molt pocs recursos a la conservació de la selva i difondre els recursos naturals i de coneixement que suposava tenir tota aquella extensió de selva al Perú (cobreix gairebé un 60% de l’extensió del país), que simplement, no interessava. Em pregunto si les indústries d’extracció de fusta estrangeres hi tenen alguna cosa a veure. Ell ens va explicar que era llicenciat en turisme i volia presentar el projecte de final de carrera sobre la selva i com fer un turisme responsable, i que cap universitat no li acceptaven el tem,a i li recomanaven que fes alguna altre tema sobre les ciutats i les parts més industrialitzades del Perú. És trist que aquests països hagin de vendre els seus recursos naturals d’aquesta manera, i que les empreses i els països amb un major grau de desenvolupament se n’aprofitin com ho fan.

Aquest viatge em va deixar molt impressionada, quan vaig visitar Perú vaig corroborar aquella tirada que sempre havia tingut per Amèrica Llatina, però m'hagués agradat poder interactuar molt més amb els peruans. Em vaig quedar amb les ganes de tornar a Llatinoamèrica però per fer-hi una estada llarga i entrar molt amb contacte amb la gent d’allí.

I en algun racó se’m va quedar la idea, que aquest any ha emergit d’algun lloc i m’ha donat la oportunitat de poder emprendre el projecte.

Una entrevista del programa peruà Prensa Libre del 2007 a Julio Cotler.

Youtube. 1a part
Youtube. 2a part

va de viatges

2009-03-21T14:00:00.000-07:00

L’altre tema per a l’actualització de la setmana passada era aquesta pàgina, http://www.tuaventura.org/. Aquest és un espai dedicat als viatges i al ciberperiodisme de viatges, feta per viatjers. El coordinador és el periodista i professor de l'Autònoma Santiago Tejedor, que ens va venir a fer la classe de l’assignatura de dilluns passat. Va ser una classe interessant, tot i que no recordo que parléssim de la web, i per la figura del periodista de viatges hi vam passar força per sobre.

Pel que fa al projecte de la pàgina, poca cosa puc criticar. Em sembla una molt bona iniciativa i he descobert una pàgina que visitaré sovint, i qui sap si algun dia hi podré col·laborar. He estat mirant atres pàgines de viatges, però no n’he trobat amb a vessant periodística tant desenvolupada, més aviat eren d’interncanvi d’informació (que per comparar opinions abans de marxar a un viatge també són útils). Des de la classe en què ens van encarregar aquest comentari que ja he intentat posar-me a escriure aquest text quatre o cinc cops, però sempre m’ha passat que m’he encantat buscant i regirant tota la pàgina, parant-me a llegir cada dos articles i entrant als àlbums de la Galeria visual. I així fins avui, perquè quan me n’adonava ja no tenia teps de posar-me a fer el comentari perquè ja era ‘hora en queh avia de fer algun altra cosa. M’agrada la idea de que a l’apartat de corresponsals surti una frase de cadascun d’els definint què és viatjar per ells. Tot i així n’hi ha que no tenen cap article publicat encara, potser és que es renoven cada any. També m’ha cridat molt l’atenció que hi ha molts articles sobre el país d’Itàlia en concret, suposo que és un dels destins preferits d’erasmus.

A tall de propostes, estaria molt bé un apartat de costums i tradicions populars, on algú pogués escriure sobre qualsevo lloc. Per exemple, i escombrant cap a casa que és el que millor conec, si hi hagués d’escriure jo, hi explicaria la tradició de les caçotades a Valls i al camp de Tarragona, els castells, les festes de Santa Tecla...

També seria interessant que al clicar a cada país al menú de l’esquerra de la pàgina, o potser a l’apartat de materials, indexats per països, hi sortís una llista de llibres tant de viatges com narratius relacionat amb aquell país.

En aquesta pàgina web hi he trobat una sèrie d’articles de Luis Bruzón sobre Guatemala, dels quals encara només n’he llegit dos, La Pasión según las historias del Quiché i Rabinal, el espíritu de un guerrero, que m’han encantat. Expliquen dues tradicions de dues regions o pobles guatemaltencs, però no només la descripció dels fets que va presenciar l’autor sinó que contextualitza i explica els orígens d’aquestes celebracions de manera molt entenedora i que m’ha semblat rigurosa i sense judicis, tot i que és cert que també desconec el tema per complet.

A tots aquells a qui de petits ens agradaven els contes de viatges a terres llunyanes i de grans anem fent llistes mentals de llocs que algun dia visitarem, traieu el cap per la pàgina i feu el vostre propi judici.

Viatge a Ítaca

2009-03-19T10:47:00.000-07:00

En una de les últimes classes, el professor Perceval deia que el més positiu del blog és escriure perquè algú et llegeixi. M’ho crec, però em sembla que a mi és precisament el que em bloqueja. “Això no interessa a ningú”. “Això és el que dirà tothom”. “He de ser original? I si el que peso sobre aquest tema resulta que és el que pensa tothom, perquè he deposar una cosa diferent?”. “És tòpic?”. “Res del que escric és gaire profund...”. Bé, no estic avesada a plasmar el que penso en paper, sempre m’han fet ballar aquesta mena d’exercicis, em fan dubtar massa. Però he pres la determinació d’intentar deixar-me anar una mica més. Escriure’ho aquí és només per deixar-ne constància, i el pròxim cop que em senti temptada de passar mig de puntetes sobre algun tema proposat, recordar que ho vaig escriure i que potser algú ho ha llegit. Veurem com surt.

I què millor per començar que un poema?

Ítaca, de Konstantinos Kavafis, parla de la vida en clau de viatge. M’agrada, m’agrada aquesta visió de la vida com un viatjant, un pas darrere l’altre i sense poder estar massa segur de què vindrà després, ja que el pròxim tram de camí es dibuixarà al posar l’últim peu a terra. Recordo que de petita m’aterrava la idea de la mort, ara, no sé si he après, o m’he obligat, a anar-la veient just com proposa, o jo entenc, el poema de Kavafis, un destí, però que no té cap sentit sense tot el viatge previ, és a dir, la vida.

“No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,

ni la cólera del airado Poseidón,

nunca tales monstruos hallarás en tu ruta

si tu pensamiento es elevado, si una exquisita

emoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.

Los lestrigones y los cíclopes

y el feroz Posidón no podrán encontrar-te

si tu no los llevas ya dentro, en tu alma,

si tu alma no los conjura ante ti.”

Un bon pensament per als patidors de naixement, que veiem els problemes abans que sorgeixin i ja ens trenquem les banyes per com els resoldrem, descobrint, a vegades amb un somriure i sols, a vegades amb l’ajuda d’algú que ens coneix bé, que sovint aquests problemes acaben per no aparèixer, i ens adonem tot just que no sabem que fer amb el front arrugat i totes aquestes previsions i preocupacions que no ens han servit de res. Però el viatge de la vida ja ho té, això, que a cops d’ensopegar amb la mateixa pedra acabes per saltar-la (tot i que a uns els costi més i a d’altres menys).

“que te vean arribar con gozo, alegremente,

a puertos que tu antes ignorabas.”

Mantiguem la ment oberta, que no hi ha millor amic del coneixement. Mirant la pàgina de www.tuaventura.org vaig trobar una idea en un text de Santiago Tejedor que em va fer reflexionar molt sobre la idea de viatjar, perquè va posar paraules al que intento explicar als amics, a la família, quan es queixen que sempre tinc una pota enlaire, quan s’espanten de que plantegi mil viatges i projectes fora d’aquí, de casa, que no vegi el moment de clavar arrels.

“Yo quiero viajar buscando respuestas (y regresar cargado de preguntas)”
S. Tejedor

A mi m’espantaria veure’l ara ja, als 20 anys, el moment de clavar arrels. Suposo que algun dia el cos ja demanarà establir-se, però per llavors espero haver viatjat i viscut molt. El que planteja la frase del senyor Tejedor és el que m’ha passat en tots els viatges que he fet des que m’he pogut fer una mica més de càrrec de la situació.

Els meus pares m’han fet el regal de traspassar-me la seva passió pels viatges, d’ensenyar-me la importància de conèixer per combatre els prejudicis i de rebre sense primeres idees, per després poder fer la meva pròpia reflexió, cosa que m’ha fet prendre cada sortida com una oportunitat única. Ells em van iniciar i ara em toca volar sola. Aquest juliol marxo a Xile a estudiar tot el curs que ve. Jo estic que no toco de peus a terra i ells mouen el cap dient “aquesta filla nostra... no sé d’on les ha tret, aquestes idees”. Però ho saben i de sobres.

Vídeo del youtube. Una veu en off llegeix el poema, acompanyat d'imatges.

I de la mà d'aquesta veu vaig sentir jo per primera vegada, una versió d'aquest poema. Ja fa molts anys i també m'ho van ensenyar els meus pares:

Lluís Llach. Ítaca.

Foto: viatge a Perú, agost 2006

el bon gust el reservem pel gelats

2009-03-07T04:11:00.000-08:00

I ni això, perquè a mi un gelat d'olives em semblaria vomitiu i a algú altre la cosa més exquisita i refinada que ha tocat mai un paladar.

El bon gust és una idea fictícia. Perquè existís, tots hauríem de tenir la mateixa concepció de cada cosa, per tant a absolutament tots ens agradaria o ens deixaria d'agradar el mateix, i llavors sí que podríem definir (sense hipocresia) el que és de bon gust i de mal gust. Només de pensar en aquesta possibilitat se'm posen els pèls de punta.

Així que per mi el bon gust en l'art no existeix. A més, el bon gust em transporta només (tot i que potser no per tothom és així) a la dimensió estètica d'una obra, oblidant tota la part del contingut i sentit, que no té res a veure amb el bon gust, sinó amb el que l'artista vol expressar.

PD: Una altra suggerència a les exposicions, a sumar a la mida dels retolets. Per què en moltes no hi ha una breu explicació del que vol expressar cada quadre? Bé, no tothom que va a veure una exposició coneix tot els treball de l'artista i seria una ajuda per entendre millor la seva obra, sobretot en aquell art que la majoria de gent no entenem sense una explicació. Com en alguns museus, que hi ha aquelles guies auditives, però en cartell o en un programa escrit. Seria una manera d'apropar l'art a les persones que no en té tants coneixements però que s'hi interessa, on m'incloc.

Els tòpics

2009-02-27T06:23:00.000-08:00

El tema d'avui gira entorn de la pregunta: Per construir una determinada estètica, podem fugir dels tòpics?

No tinc del tot clara la resposta, però penso que hi ha una gran diferència en qui construeix l'estètica, si és algú de dins de la comunitat, país o grup (depenent del que estiguem parlant) o algú de fora. I quan parlo d'algú de dins o de fora és clar que no faig distinció entre haver nascut "dins" o "fora", sinó de la relació que es té amb aquesta comunitat, el contacte i el temps que fa que es coneix.

A l'última classe parlàvem de l'exposició Sorolla. Visions d'Espanya, de la col·lecció de la Hispanic Society of America al MNAC, que ja s'ha convertit amb l'exposició més visitada a tot l'estat. En aquesta col·lecció Sorolla recull diversos moments lúdico-festius de diverses comunitats autònomes d'Espanya. A mi em sembla natural que, concentrat en la tasca de plasmar tota una comunitat en un sol llenç, Sorolla recorrés als tòpics. Potser els temes triats no eren els més representatius de cada comunitat, o almenys els més "sentits" pel poble, però recordem que l'encarrèc era de Huntington per la Hispanic Society, i el que volien era referents, i a poder ser "exòtics" comparats amb la societat nord americana.

Els tòpics serveixen per ubicar les persones que desconeixen una determinada comunitat i els seus costums, i en certa manera, em sembla que desenvolupen bé aquesta funció. Representen un codi conegut, que ens ajuda a reconèier allò que anem a descobrir. Un cop al lloc ja és feina de cadascú desmentir els tòpics i palpar bé la realitat, cosa que es podrá fer millor o pitjor depenent del temps de l'estada i de la intensitat amb què es visqui el moment.

Per tant, no em semblen tant desencertats els tòpics a l'hora de guiar algú, per exemple en els viatges. Quan decidim un destí per un viatge moltes vegades només ens n'han parlat o ens n'informem a través d'agències, i el que ens arriben són tòpics, però sovint no es troben totalment allunyats de la realitat. Almenys t'ajuden a fer-te una idea del que et trobaràs.

Per exemple, i tirant-me pedres sobre la teulada, tòpic dels catalans per exel·lència: que som GARREPES. Doncs bé, considero que no tindria més problemes a deixar diners a qualsevol amic que qualsevol habitant d'una altra comunitat autònoma, que no m'acotxo a recollir monedes d'un cèntim pel carrer i que deixo propina (poca, però per la meva condició d'estudiant i no de catalana) quan vaig a menjar fora i ens tracten bé. Tot i així, quan surto a fer unes cerveses amb els amics, cadascú es paga la seva. A molts altres llocs d'Espanya un demana un ronda per tots i la paga, i a la següent ja el convidaran. Perfecte, no són tant ordenats en aquest aspecte i potser que algun amic no pagui cap cervesa en tota la nit, però no els importarà (o això és el que diuen, però jo de moment m'ho crec), mentre que aquí, almenys, segur que més de la meitat del grup ens n'adonaríem, tot i no fer cap comentari. Sí, també agafem el canvi a qualsevol botiga encara que siguin 5 cèntims, perquè considerem que estem pagant el preu estipulat. Així doncs, a algú que acaba d'arribar d'un altre punt d'Espanya els podríem semblar garrepes. Bé, tot és relatiu.

Per tant, penso que els tòpics tenen una funció, però qualsevol visitant té l'obligació de fer-se la seva pròpia imatge del lloc o comunitat que visita, deixant de banda els tòpics, i decidir quins considera certs i quins no, i quins a mitges.

Ah, i per a qui li interessi (Eunís i Júlia si ho llegiu segur que a vosaltres sí) m'he acabat un llibre d'Isabel Allende, Mi país inventado, on parla molt de Xile i de la seva gent. Suposo que moltes coses de les que diu es podrien considerar tòpics, però almenys seran tòpics escrits i reflexionats per una xilena. L'any que ve ho comprovem!

Per a una mica més d'informació de l'exposició de Sorolla:

guiadenuevayork.com

e-barcelona.org

I per veure les obres, he trobat aquest vídeo (les imatges no són de massa qualitat però ajuden a fer-se una idea general dels llenços de l'exposició):

Youtube: Visión de España - Suspiros de España

L'expulsió dels moriscos

2009-02-22T15:21:00.000-08:00

L’any 1609 el rei Felip III va dictar l’expulsió dels moriscos.

Així és com s’anomenaven els espanyols musulmans obligats a convertir-se al catolicisme a partir de la visita dels Reis Catòlics a Granada el 1499, on van trobar-se una ciutat amb forts trets culturals musulmans, ja que la ciutat havia viscut sota el mandat de la dinastia nazarins fins el 1491. Aquest va ser l’any en que l’últim sultà de Granada, Boabdil, va capitular davant els Reis Catòlics i va entregar la ciutat amb la condició que es respectarien la religió musulmana i costums dels seus habitants.

Després d’un període d’intents de conversió pacífics, esperant que els musulmans es convertissin per convicció, els Reis Catòlics fan la visita del 1499 a Granada i davant de les arrels profundament musulmanes de la ciutat decideixen optar per altres mètodes. El nou cardenal Cisneros entra en joc enviat pels reis i comença una política de conversions forçades, a través de pressió econòmica i física als seguidors de l’Islam, i posteriorment de la crema de llibres referents a qualsevol temàtica religiosa que no fos la catòlica. Es van registrar milers de conversions al catolicisme (que no constaven enlloc com a forçades, és clar).

Els Reis Catòlics, en vista de com havia portat de lluny el cardenal Cisneros la persuasió de la conversió al catolicisme entre els habitants de Granada i altres punts del sud de la península, van declarar que aquestes no eren les seves instruccions i que probablement Cisneros havia portat massa lluny la tasca encomanada.[1]

Com diu la primera línia del text, un segle més tard, Felip III dictava l’expulsió dels moriscos de tota Espanya, que van ser traslladats en vaixells i abandonats en la seva majoria a les costes de l’actual Tunísia i països veïns, on alguns es van integrar i van refer la seva vida i altres van tenir menys sort.

Arribats a aquest punt, no puc deixar de pensar: Per què tenim tanta por a la diferència? Als Reis Catòlics, en definitiva, el que els molestava eren els costums (tant quotidians com relacionats amb la religió) diferents que tenien els moriscos, el seu sentiment de comunitat diferenciada de la resta del regne. Que una comunitat senti una identitat no vol dir que no es relacioni amb les altres comunitats del seu voltant, que no interaccioni i que no puguin formar una societat. Està clar que llavors no es compartia aquest parer, sobretot des del poder enorme que exercia l'Església, però i ara? Tots ho tenim sempre tan clar? Què és el que fa realment por i provoca rebuig, allò desconegut? o la comunitat dominant (sigui només per número o no) té por de ser dominada?

La pluralitat i la diferència són riquesa, en canvi la negació d’aquestes significa control i pèrdua de llibertat.

[1] Wikipedia. Article sobre els moriscos.

http://www.materialesdehistoria.org/1609_2009/

Cultura

2009-02-17T11:35:00.000-08:00

Aquesta és l'especialització de la carrera que he triat i veurem com resulta...
El blog és una eina de l'assignatura, anirem penjant textos i reflexions. Evidentment esteu tots convidats a opinar, criticar i contrastar.